En l’actual context de crisi econòmica, és habitual sentir declaracions dels diferents dirigents dels partits polítics i governants on afirmen que “cal estrènyer-se el cinturó”, “assumir esforços entre tots”, “reduir despesa pública” i que “calen polítiques de moderació salarial per afrontar aquesta situació”.
A partir d’aquesta idea s’han realitzat gravíssimes retallades en els diferents sistemes públics de pensions, sanitaris i d’educació. Les polítiques socials en matèria d’habitatge o d’atenció a persones en risc d’exclusió es veuen frenades davant la manca de partides pressupostàries, a l’hora que la classe política repeteix l’argument que a la caixa no hi ha prou diners.
És del tot evident que no es altra que la gent de peu, les classes populars, les que més directament estan patint les conseqüències d’una crisi que ells no han provocat però si estan pagant. Segons dades de la Taula d’entitats del Tercer Sector, a Catalunya hi ha un 20,4% de persones pobres, un 25,1% en la població major de 65 anys i un 23,4% en la menor de 16 anys. Hi ha més 800.000 persones a l’atur, de les quals només unes 374.851 cobren el subsidi d’atur. Un 70% d’aquestes persones ha deixat de cobrar aquest subsidi el passat mes de març de 2012. La xifra d’atur juvenil és del voltant del 40%. 1 de cada 4 menors a Catalunya és pobre.
... i davant de tota aquesta situació, m’agradaria donar a conèixer a tall d’exemple, unes dades igual d’escandaloses que les anteriors: quin salari cobren i quin mode de vida tenen els principals càrrecs polítics de l’Ajuntament de la capital del nostre país, de l’ajuntament de Barcelona. No són dades fàcils de trobar, però un cop obtingudes (per diferents fonts públiques), són prou reveladores a l’hora d’entendre moltes decisions.
A tall d’exemple: l’alcalde de Barcelona cobra 109.939 euros anuals, a raó de 7.852,78 euros bruts al mes per 14 pagues. Els i les tinents d’alcalde, els presidents i presidentes dels Consells Municipals de Districte i els Regidors i Regidores de Districte cobren entre 5.379,71 i 7.013,71 euros bruts al mes per 14 pagues. Més dietes i assistències a reunions en molts casos. En molts casos aquests càrrecs públics s’omplen la boca parlant de sanitat i educació públiques com a principals administradors i garants de les mateixes, però en la seva vida personal opten per la sanitat privada i aposten clarament per l’educació privada dels seus fills i filles, sense entrar en que, en la seva majoria són propietaris d’immobles en els districtes de major poder adquisitiu.
Per contra, segons dades del 2009 de l’INE (Instituto Nacional de Estadística), la mitjana salarial d’un treballador/a a l’Estat espanyol és de 22.511,47 euros anuals. El valor d’aquesta mitjana, però, es veu alterada pel fet d’incloure-hi en el càlcul els sous més alts. Si agafem la mitjana salarial, és a dir, aquell valor situat al centre del conjunt de dades observades, ens dóna un resultat 18.817,89 euros anuals.
Per tant considero que els sous dels càrrecs polítics, tant electes com no electes, han de ser equiparables a la mitjana salarial de la classe treballadora.
Personalment, i com a ex-polític, entenc que aquesta situació és èticament inadmissible, i que és fruit d’una concepció elitista i professionalitzada ( i en alguns casos interessada) de la política, cosa que rebutjo de ple.
Sovint se’ls diu a la ciutadania que els sous alts per als alts càrrecs polítics són necessaris donada l’alta responsabilitat de les seves decisions, i que els diferents alts càrrecs tècnics han de tenir un salari elevat per atraure bons gestors a l’Administració.
En canvi, jo crec que ens aquests moments les decisions polítiques i la gestió d’aquells afers que afecten la vida col•lectiva dels nostres pobles o ciutats han de ser enfocades de la manera més directa possible en el conjunt dels seus ciutadans i ciutadanes, i per tant la seva opinió i participació de les mateixes ha de ser molt més directa, tal i com reclamen els darrers moviments populars que ha sorgit en els darrers temps (15M, indignats, iaioflautes ... etc), i no pas deixar les mateixes en un cercle molt reduït com el de la classe política que darrerament s’ha mostrat clarament ineficaç per a gestionar i satisfer els interessos i necessitats de la gent.
Des de la meva modesta posició social em comprometo a lluitar per a fer de la política una eina de participació i decisió popular, portant la veu del carrer i de la gent fins on pugui arribar amb tots els mitjans de que modestament disposo.
Bona nit, i molt bona sort ...
